El dia  27 de gener de 2012 el Taller d'Història de Celrà ha organitzat la conferència "La Cofradia de Sant Sixt i Sant Hou" a càrrec del historiador Sr. Pep Vila i Medinyà. Un nombrós públic va omplir la sala d'audiovisuals de l'Ateneu de Celrà i va gaudir amb l'amena conferència. 

RESULTATS DE LES EXCAVACIONS REALITZADES AL CASTELL DE PALAGRET (CELRÀ) ENTRE ELS ANYS 2004 I 2005

Ferran Codina i Joaquim Grau

Entre els anys 2004 i 2006 al castell de Palagret de Celrà s’hi han dut a terme tres campanyes d’excavació dels enderrocs del castell, tres camps de treball destinats a joves de 14 i 16 anys i una campanya de consolidació de les estructures exhumades.

Situació i descripció de l’entorn

El municipi de Celrà, amb una extensió de 2.014 hectàrees, està situat al nord-est de la comarca del Gironès, a 9 km. de la ciutat de Girona. Limita al nord amb el poble de Medinyà, al sud i a ponent amb la ciutat de Girona; mentre que a l’est ho fa amb els municipis de Bordils i Juià. El terme de Celrà s’estén al nord per la plana al·luvial del riu Ter, i pel sud, s’endinsa en els darrers contraforts de les Gavarres. La zona de les Gavarres ocupa pràcticament la meitat sud del municipi, un total de 11,19 km². Dins les Gavarres septentrionals els accidents geogràfics més destacats són: el Congost (320 m), el Puig de Sant Miquel (394,7 m) i la muntanya dels Àngels (485 m.). Pel que fa a la xarxa hidrogràfica d’aquesta zona cal destacar les nombroses rieres i torrents que hi podem trobar i que vessen directament o indirectament al riu Ter. El castell de Palagret es troba situat als contraforts septentrionals del massís de les Gavarres. A la vessant de llevant de la muntanya de les Planes (260m.), en el punt on el Torrent del Bou Vell s’uneix amb la Riera de Palagret. Des del castell es controlen dos camins que s’endinsen cap a l’interior de les Gavarres; un permet arribar al Santuari dels Àngels, l’altre a la muntanya de St. Miquel. Mirant cap al nord es domina tota la vall i plana regada per la riera de Palagret, afluent del riu Ter. El costat sud el castell està envoltat per la massa forestal i muntanyosa de les Gavarres.

Descripció del castell

El castell s’assenta directament sobre la roca mare a una alçada de 178 m.s.n.m. És un edifici de planta quadrada, lleugerament trapezoïdal. El costat nord mesura 25 m, l’est 21 m, el costat sud 22 m i l’oest 23 m. Les estructures més ben conservades es troben al costat nord on hi ha parets de més de 8 metres d’alçada. Als costats nord, est i oest es conserva el fossat del castell tallat a la roca. Al sud el desnivell natural del terreny fa innecessària aquesta defensa. En total tenim un perímetre de fossat que mesura 92 m de llargada i una amplada que varia entre els 5,5 i 6,5 m. Al costat de llevant del fossar hi ha una edificació de forma semicircular que mesura uns 260 m2. Els murs del castell varien entre els 70 i 100 cm i estan fets de pissarra. La naturalesa d’aquestes roques és fràgil i molt trencadissa. La unió de les pedres és a base d’argamassa de calç i sorra bastant dolenta. Els murs que formen cantonades, obertures o contraforts tenen els angles o laterals rematats amb pedres calcàries ben escairades que els donen més solidesa. Les excavacions han permès detectar tres fases constructives, aquestes, però, encara no es poden situar cronològicament.

Resultats de les diferents campanyes d’excavació

Es tracta de l’espai central del castell. Ara com ara, tal i com estan avançades les excavacions, pensem que es tractava d’un pati interior que servia d’accés a les diferents habitacions del cos central del castell. Es va excavar l’enderroc que reomplia tot el sector 1. Estava format per blocs de pedra pissarra amb morter de calç desfet. Dins d’aquest enderroc es van localitzar una gran quantitat de carreus de calcària ben escairats i desbastats. Aquests blocs provenien del mur M-40 que s’havia esfondrat tombant-se cap al sud, a l’interior del sector 1.     

Amb l’excavació del sector 1 es va posar al descobert la cara externa del mur M-40. Aquesta cara del mur està construïda amb grans carreus de calcària desbastats, idèntics als que van aparèixer entre l’enderroc. Aquest mur destaca per la seva particularitat constructiva, diferent a la que s’utilitza als altres murs. La seva factura és molt sòlida i el morter de calç és de bona qualitat. En aquest mur hi ha dues espitlleres i una porta adovellada d’arc de mig punt, OB-10. Aquesta porta presenta una alçada màxima de 2 m, amb 1 m de llum i dues fulles, tal i com ho demostren les dues pollegueres trobades a la part superior d’aquesta. Les pollegueres també són fetes amb pedra calcària. Entre el mur M-40 i el mur M-19 s’ha documentat una porta tapiada, Ob-11, que en un primer moment permetia comunicar el sector 1 amb el sector 12. Un cop retirada la primera part de l’enderroc va començar a aparèixer l’escala que comunicava el sector 1 amb el pis que cobria el sector 15. Aquesta, feta de pedra pissarra, està malmesa per la caiguda del fragment de mur en el seu costat sud, tot i que es troba en un acceptable estat de conservació en els graons més baixos. Aquesta escala tapa la façana del mur M-40 tot i que sembla que el mur M-40 va ser construït amb posterioritat. L’escala mesura 4,7 m de llargada, 1,5 m d’amplada i 2,4 m d’alçada. 

Al centre del sector 1 s’ha documentat un retall fet a la roca mare, del qual no en coneixem la seva profunditat ja que no s’ha excavat el seu interior. Creiem que hauria servit de cisterna. El retall, de planta quadrada, té una superfície de prop de 13 m².

A la banda de llevant del sector 1 s’ha pogut documentar l’existència d’un altre sector, el 16. Aquest, està delimitat per un pilar de planta quadrada, construït amb carreus de pedra calcària amb els angles externs bisellats, al qual s’hi adossen els murs M-42 i M-43.

Aquest sector es troba situat a l’angle nord-est del castell. És una habitació rectangular que mesura 9 metres de llargada per 3,5 metres d’amplada. Al sud del sector, entre els murs M-10 i M-9 hi ha una porta, Ob-4, que permetia l’accés al sector 7. En els murs M-2 i M-5 hi ha un seguit d’espitlleres que permetien la defensa d’aquesta part del castell. Amb els camps de treball s’ha continuat excavant els enderrocs d’aquest àmbit del castell. S’ha arribat a excavar uns 60 cm de profunditat. Tot i que no s’ha arribat a excavar del tot, en aquest estrat s’han recuperat nombrosos fragments ceràmics que permeten datar l’abandó del castell.

Aquest sector correspon a un espai de circulació que fa la funció de distribució i d’accés a la zona interior del castell des de la zona situada més enllà del fossar, zona 3. Durant el camp de treball de l’any 2004 es va excavar l’enderroc d’aquest sector posant al descobert una escala, Esc-1, i la porta d’accés al sector 7, Ob-12, que mesura 1,5 m de llum. L’escala Esc-1 està formada per tres graons. Aquests estan construïts combinant retalls fets directament a la roca mare i l’ús de grans lloses de pissarra que omplen els espais allà on no hi ha la roca. Les mides dels graons són diferents i irregulars ja que s’adapten al terreny natural. Aquesta escala, en sentit ascendent va de l’est cap a l’oest, ocupa la meitat oest del sector 7 i mesura 1,6 m d’amplada i 2,75 m de llargada. La meitat est del sector és planer, pavimentat amb petites lloses de pissarra que es van trobar molt malmeses per l’enderroc del mateix edifici.  Sector 15  Aquest sector es troba situat a la banda nord del castell. Es tracta d’una gran habitació orientada est-oest que mesura 9,8 m de llargada per 4,5 m d’amplada. En el seu interior es va excavar de manera parcial l’enderroc que la reomplia. Aquest estava format per blocs de pissarra, morter de calç desfet, grans plaques d’opus signinum de molt bona qualitat i blocs de pedra calcària sense desbastar. No es va arribar a excavar tot l’enderroc degut a la finalització del període d’excavació, sense poder, doncs, documentar el nivell de circulació. Les grans plaques d’opus signinum corresponien al nivell de circulació del pis superior. Els blocs de pedra calcària sense desbastar corresponien a peces de la volta de canó que cobria aquest sector.<br /><br />Amb la documentació d’aquesta volta i la factura del mur M-40, descrit en l’apartat del sector 1, podem determinar que aquesta habitació pertany a la sala noble del castell construïda en una gran reforma que afectà a tot l’edifici, fase II. En la cara interna del mur M-17 es pot observar que aquest va ser buidat longitudinalment per poder-hi encaixar la base de la volta.

Estudi del material arqueològic

En el sector 6 l’excavació de la UE 1063, enderroc del sector, ha aportat un conjunt ceràmic remarcable. Està format per ceràmica decorada amb verd i morat (1%), blanc estannífer (6%), blau valencià (9%), blau i reflexos (1%), reflexos metàl·lics (1%), comuna oxidada (1%), reduïda de cuina (72%), ceràmica vidrada (8%) i comuna ibèrica (1%). Amb aquest conjunt ceràmic podem situar el moment d’abandó del castell a finals de la segona meitat del segle XV.<br /><br />D’aquest mateix estrat es va recuperar una moneda. En aquest cas, però no hem estat els arqueòlegs que l’hem trobat si no un aficionat amb un detector de metalls. Ell mateix ens va donar la troballa i ens va situar allà on l’havia trobat. Si podem fer cas de les seves indicacions, aquesta moneda s’ha de situar dins l’estrat UE 1063. Es tracta d’un òbol billó quatern de coure emblanquit de Pere Primer el Catòlic i datada del 1213. En l’anvers hi ha la llegenda –PE-TR’-RE-:X:- i en el revers la llegenda: BARCINONA. El seu diàmetre és de 14 mm i el seu pes és de 0,61 gr.

Conclusions i contextualització històrica

La primera construcció es caracteritza per una planta trapezoïdal formada pels murs M-1, M-17, M-20 i M-22, D’aquest moment s’han conservat els sectors 2, 3 i 14 i segurament ja hi hauria el retall de planta quadrada al centre del sector 1 i l’escala situada davant el mur M-40. En aquesta fase els murs tenen un metre d’amplada, tots ells de pissarra amb filades d’opus spicatum. Per les dimensions del castell i la seva forma trapezoïdal, dona la sensació que era una fortalesa que no necessitava una torre si no que tot ell en deuria fer la funció. Amb l’avenç de les excavacions es va configurant l’organització interna de l’edifici. Ara com ara dona la sensació que es tractaria d’una construcció amb una sala o pati central, amb habitacions al seu voltant. En aquesta fase l’accés al castell es feia pel costat de ponent a través dels sectors 13 i 12.

El document més antic que recull el topònim de Palagret data de l’any 922 i ho fa amb la forma Palacroto. Es tracta d’un document amb el qual Carles el Simple va confirmar i emparar tot allò que el Bisbe Hilerand va atorgar a l’Església de Girona a Celrà i Palagret. Després d’ell fou el Bisbe Guiu qui fins la seva mort, el 940, posseí el paratge de Palagret i part del de Celrà. En cap d’aquests documents, però, es fa referència a l’existència del castell. (Camps, 2004). El topònim més antic del castell, que és Palacroto, el podem dividir en dues partícules. La primera, pala, segons Coromines (Coromines, 1995, 124) fa referència a palau, castell o fortalesa i la segona, croto, és una declinació del mot llatí crotum (Du Cange 1954, 626-629). Aquest mot pot significar forat, fossa, llacuna, cova i que en francès ha donat el mot creux (forat), i el verb creuser (foradar). Al mateix temps crotum és un mot veí de crotta que ha derivat a grota (cova). Pensem, doncs, que el nom del castell és un topònim descriptiu de la mateixa fortalesa. Si fos així significaria que el castell ja existiria amb anterioritat als documents més antics conservats. Tot i que tècnicament i constructivament les parts conservades del castell es poden atribuir al segle X, no descartem la possibilitat que una fortalesa més antiga hagués estat emplaçada en el lloc on avui hi tenim alçat el castell de Palagret. Aquesta suposició no la podem confirmar ni a través de la documentació ni a través de les excavacions arqueològiques ja que només s’han excavat nivells d’enderroc.

El castell de Palagret no és l’únic que hi ha documentat a Celrà, encara es conserven les edificacions de dos castells més; el castell de Celrà i El castell de Barbavella. A aquests tres castells hi hem de sumar el castell de Juià també situat en el límit entre les Gavarres i la plana. Entre castell i castell la distància que els separa no supera els dos quilòmetres. Tots quatre castells estan edificats al límit nord de les Gavarres. Situats sobre el curs d’un torrent o riera aquests castells controlen les planes que queden ben delimitades per la geografia de les Gavarres. Aquests castells són els testimonis d’un sistema d’organització del territori caracteritzat per un hàbitat dispers anterior a la formació de les sagreres. Tots quatre castells estan relacionats amb l’antiguitat ja sigui a través del topònim o per la seva proximitat amb vil·les romanes.

Es tracta d’una gran reforma integral que consisteix en la remodelació d’alguns sectors del primer recinte i en una gran ampliació pels costats de llevant i nord. En aquesta fase situem la remodelació interna del castell amb la construcció del sector 15 amb una coberta feta a partir d’una volta de canó. Aquesta volta va fer necessària la construcció de dos potents contraforts, M-6 i M-16, per tal de contrarestar les forces que exercia vers l’exterior.<br /><br />En el sector 1 es construeix el pilar i es crea el sector 16. En aquest moment també cal situar la remodelació del sector 2, el qual també va ser cobert amb volta de canó i el segon pis es va pavimentar amb opus signinum. Es van tapiar les dues portes que hi havia en aquest sector en la primera fase. El pis inferior del sector 2 estava completament aïllat. Durant l’excavació realitzada l’any 2003, entre l’enderroc del sector es va recuperar una placa de pedra calcària. Pensem que deuria fer la funció de tapadora i que deuria servir per tancar una obertura que comunicava el primer pis amb el segon. A llevant del castell en aquesta fase es va construir una plataforma de 132 m², i al nord un corredor de 2 m d’amplada i 20 m de llargada, creant de nou els sectors 4, 5, 6, 7, 8 i 9. Aquesta ampliació es va completar amb la construcció d’una gran plataforma semicircular de 260 m² situada a llevant del fossar. Aquesta plataforma està tancada a llevant per un mur semicircular amb espitlleres que mesura 70 cm d’amplada i per ponent el seu límit correspon al fossar. La connexió entre aquesta zona i la resta de l’edifici es va fer mitjançant la construcció de dos murs que formaven una passera que salvava el desnivell del fossar. En el mur M-1 es va obrir una porta d’arc de mig punt que permetia la comunicació entre els sectors 8 i 16. Pensem que en aquest moment l’accés es podia fer tant per llevant a través de la porta Ob-12 i el sector 7, com per ponent a través dels sectors 13, 12 i la porta Ob-11.

D’aquesta darrera remodelació del castell només hem constatat dos elements arquitectònics. Un és la construcció del mur M-28 que delimita el sector 6 pel costat de ponent i que tapa una de les espitlleres del mur M-5, el qual pertany a la segona fase del castell. L’altre és el tapiat de la porta Ob-11 que en la segona fase permetia la comunicació entre els sectors 1 i 12. D’aquesta manera s’anul·lava l’accés al castell pel costat de ponent. Constructivament podríem situar aquesta reforma en el segle XII, tot i així no tenim cap indici ni documental ni arqueològic que ens permetin assegurar-ho. L’any 1347, Dalmau vescompte de Rocabertí, Capità General en tot el Bisbat de Girona, requerí a fra Galceran de Tallada i a Francesc Adroher, sotsveguer, perquè fessin fortificar els castells dels verals de la ciutat, i especialment el de Palagret, a causa de les companyies armades que romanien al Rosselló i hom esperava arribessin a Girona. 

Tot i que aquest document fa referència a una reforma arquitectònica, ara com ara es fa difícil saber a quina de les fases de remodelació del castell correspon. Els canvis sorgits en el món de la poliorcètica i l’innovació de les armes de foc varen fer del castell de Palagret una fortalesa innecessària. Segurament va deixar de complir una funcionalitat estratègica i de control d’un territori, i esdevenia poc útil continuar mantenint una fortificació que deuria ser molt costosa. Hem de tenir en compte, però, que els drets de la senyoria de Palagret continuaren en mans de la pabordia de Juny fins a la desamortització de Mendizábal el 1835 (Camps, 2004)