Per fer viable la crescuda econòmica de la Catalunya de finals del segle XIX es necessitava del ferro com a matèria primera per poder donar abast a la indústria. La necessitat d'aquest metall va fer que arreu del nostre país es multipliquessin les prospeccions per trobar-ne en quantitat suficient i així no haver de dependre del que venia de fora. El subsòl es va foradar amb profusió, però llevat del Ripollès les altres temptatives no van poder satisfer les demandes de la industrialització.

 A la zona de les Gavarres adjacent al terme de Celrà, se sabia que en el segle XVIII ja s'extreia ferro. L'any 1892 el barceloní Arístides de Artiñano inicia unes prospeccions que van semblar engrescadores, fins al punt que el juny d'aquell any s'inscriviren dues mines de mineral de ferro amb els noms de "Niño Jesús" i "Victoria Esperanza". El mineral de ferro que s'hi va trobar era del tipus hematites vermella i hematites terrosa, amb una proporció de ferro del voltant d'un 50%. Al mateix any, juntament amb altres accionistes es crea la societat “Minas de Celrá”. L'entusiasme inicial va fer que s'enregistressin altres mines, tant de ferro com d'altres minerals, però les úniques que es van explotar amb profusió van ser les dues abans esmentades.

 “Minas de Celrà” explota les mines fins l'any 1900, en què es constitueix una altra societat: “Hierros de Celrá”. Aquesta, perfecciona l'explotació dotant-la d'infraestructures que en milloraran l'extracció del mineral, com va ser el treure el mineral de les galeries amb vagonetes i la construcció d'un tramvia aeri que portava el mineral des de la mina fins l'estació del ferrocarril MZA de Celrà. De l'estació, el mineral es duia fins als ports marítims on s'embarcava en vaixells fins al seu destí que principalment eren foneries franceses.

 El 1913 s'arrenden les mines a la societat "Minas de Hierro de Malgrat" que continua l'extracció de ferro barrejant-lo amb l'extret a Malgrat de Mar. Quan aquesta societat tanca l'explotació, les mines queden en estat d'abandó fins que es tanquen definitivament el 1918.

 L'explotació de les mines de ferro va durar 26 anys. Els motius que en justifiquen la fallida serien, bàsicament, tres: l'escassa proporció de ferro que s'extreia, la quantitat de mineral que va calcular poder extreure no es va acomplir i, per últim, les dificultats del transport fins les foneries, que encaria enormement el mineral.

 El tancament de les mines no va trasbalsar la vida del poble, ja que la majoria dels treballadors havien vingut de fora de Catalunya, sobretot del País Valencià. Alguns d'ells es van casar amb noies del poble, s'hi establiren definitivament i entraren a treballar ala fàbrica Pagans.

 En l'actualitat queden com a vestigis d'aquella explotació les galeries que es van construir a cada mina, així com també les restes d'alguns dels cavallets del tramvia aeri.

  UN RIC SUBSÒL

Entre finals del segle XIX i principis del XX es registraren un total de 15 concessions mineres en el terme de Celrà.